El ginkgo és un arbre ben especial i per això dona nom al meu espai.
Des del punt de vista botànic, podem destacar que el Ginkgo biloba es considera un fòssil vivent, és l’arbre més antic que existeix, únic supervivent de la divisió Ginkgophyta, de la classe Ginkgoopsida, de l’ordre Ginkgoales, de la família Ginkgoaceae i del gènere Ginkgo. Fins fa uns anys es pensava que estava emparentat amb les coníferes, però es va acabar descobrint que és un phylum botànic independent.
Fa alguns milions d’anys s’estenia per gran part del planeta. Al centre d’Europa, per exemple, s’hi van trobar fòssils de ginkgo d’una mica abans de l’últim període glacial, fa uns 15 mil anys. Però de mica en mica els ginkgos es van anar retirant cap a l’Àsia oriental, i des d’allà es va tornar a estendre arreu del món, però, aquest cop, gràcies a l’activitat humana, cultivats a parcs i jardins.
És un arbre dioic, és a dir, que hi ha exemplars masculins i femenins, i, per tant, cada arbre produeix flors d’un sol gènere, característica botànica no gaire habitual.
Les fulles són inconfusibles, tenen forma de ventall i són d’un color verd intens. És caducifoli, i les fulles es tornen d’un color groc molt lluminós a la tardor.
Els exemplars femenins produeixen uns fruits de color groc semblants a les prunes, i la llavor, que recorda el pistatxo, és comestible i molt apreciada a la cuina asiàtica.
Pel que fa al nom, ginkgo prové de la transcripció de l’ideograma xinès que vol dir ‘albercoc platejat’, en referència al fruit, mentre que biloba prové del llatí i vol dir ‘dos lòbuls’, per la forma de la fulla.
A gran part d’Àsia se’l considera símbol de la resistència, l’esperança, la longevitat i la immortalitat, i és fàcil trobar-lo a prop dels temples. És ben coneguda la història d’un exemplar de ginkgo que es trobava a poc més d’un quilòmetre d’on va esclatar la bomba d’Hiroshima el 6 d’agost del 1945 i que, aparentment sec i destruït -com tot el seu entorn-, va tornar a brotar la primavera del 1946.
És molt utilitzat en la medicina tradicional xinesa, tant les fulles com els fruits, i fins i tot les arrels, sobretot per a afeccions circulatòries i respiratòries. Actualment se n’han estudiat les propietats i s’ha reconegut com a terapèutic, sobretot per a la insuficiència circulatòria cerebral i les malalties i els trastorns que se’n deriven.
